QUÈ NINGÚ NO DORMI!

Què ningú no dormi!
Freda estança pels nostres estels,
mentre el somni es tenyeix de groc,
no oblidem mentre esperem l'alba.
Vincerò!

  Ressons de Nessun dorma ( Turandot de Giacomo Puccini) en un estadi olímpic.
  Vegeu a la Viquipèdia.
  Escolteu els Tres Tenors.

OLIVERES DEL CAMÍ

Oliveres del Camí de Sant Jaume, prop de Torres del Río, Navarra.

LES ROSES PERSISTENTS

NOMÉS CAL OBRIR LA PORTA

Només cal obrir la porta,
les roses esclataran,
és una tardor d'esperança.
                 (Ho deia a mig matí del 27 d'octubre)

TARDORAL

A la Cerdanya.

Ocre i daurada,
la tardor s'emmiralla
en l'aigua blava.
               
             Carme Rosanas

SOM EL QUÈ VOLEM SER

No hi haurà cap més 11 de setembre
alegre
i jo que no volia més màrtirs
ni víctimes del voler ser
per sempre
aquell poble que som
amb tots els ets i uts.
Esquinçada
de tants anys d'aguantar maltempsades
esdeve per fi
i ho dic plorant
major d'edat de cop.
La terra
la nostra
els infants
i ho dic plorant
un miratge festiu
s'ha desfet.
Ja som
i ens ho refarem nosaltres.
Hola!

.Foto : 11 del 17 de Teresa Saleta

DEMÀ ATUREM EL PAÍS
PER LA PAU

AVUI

ORACIÓ DE BONA VOLUNTAT

No volem haver d’homenetjar,

mai més,

cap màrtir de la patria.

Som d’on som

i  ningú ens ho pot negar.

No volem haver d’homenetjar,

mai més,

cap màrtir de la religió.

No hi ha cap déu

que no sigui d’amor.

No volem haver d’ homenetjar,

mai més,

cap màrtir de les idees.

No hi ha res més lliure

que el pensament.

No volem haver d’ homenetjar,

mai més,

cap màrtir de la terra.

Viure i viure’n,

ens pertoca de naixement.

No volem haver d’homenetjar,

mai més,

cap home ni cap dona

per ser o voler ser diferent.

Tots som nascuts de mare.

No volem oblidar,

mai més,

els qui no són màrtirs de res,

sinó víctimes o “danys col·laterals”

de qui es baralla,

quan la fam, l’exili i la destrucció

en són el pa de cada dia.

No volem oblidar,

mai més,

els qui els ploren,

pares, fills i amics.

I no volem  esdevenir,

de cap manera,

un poble insensible i mut

que s’ho contempla.

Per ells i per tots nosaltres,

homes I dones de bona voluntat,

demanem el dret de Pau.

Amén

                                                                    Teresa Ribera i Icart

               Homenatge a Jaume Puig de Perafita.           Perafita,  setembre de 2017.   

"HORITZONS DE MUNTANYES AMANSIDES...

...enronden les bellors del meu país.
Mireu l'esplet de roures i d'alzines!
No és tot un paradís?
                       ...."
Així comença el poema Visions del Lluçanès del poeta Vicenç Costa i Basachs,  del recull Els Nostres Poetes que s'edità per la Diada de Sant Jordi del 1997 a Prats de Lluçanès. Nascut el 1912, vivia a Terrassa des del 1942. A més de la poesia també se'l coneix per les seves aquarel·les. En aquesta trobada de maridatge de Poesia i Vi , el seu poema , dit per Vicenç Ambròs va tancar la vetllada amb gust de moscatell que com va dir en David Gomis, ens convidava a gaudir de la posta de sol (el Lluçanès en té fama, oi? d'unes bones postes de sol). Era el poeta lluçanenç que recordàvem.
En aquesta trobada el paisatge es va fer palès en les veus i mirades dels poetes : paisatge tintat pel sentiment, paisatge obert o de portes endins, de pell, de carn, de nit, amb ironia, amb dolor, amb interrogants ...i amb el gust i l'olor de bons vins de la terra. Lluís Vila començà amb un poema del seu pare, Pere Vila, i  tot seguit encetà la ronda dels poetes amb el seu viatge poètic juntament amb Robert Jové, Vicenç Ambròs i una servidora que vam anar recitant els nostres poemes mentre les copes s'omplien i  en David ens descobria la seva tria i les qualitats de cada vi, buscant la complicitat dels assistents a la trobada.
Vam fer el nostre homenatge a la Pilar del Clam (Pilar Cabot).
Els poetes, la vam recordar tot explicant la nostra relació amb ella. Destacant la seva poesia, la seva vida per la poesia, les generacions de poetes que ens hem fet al seu redós, la tertúlies al Clam, a casa seva i a la Biblioteca Joan Triadú, l'amistat i més haguéssim pogut dir , de la dona valenta que era i del seu compromís pel  país. I vam llegir i recitar alguns dels seus poemes. Tria difícil , però la poesia
és tan personal i subjectiva que a cada nova lectura ens pot semblar diferent i és que té raó en Robert Jové quan diu que és la interpretació. Una crida a les festes de Sant Albert del Carrer de Gurb de Vic, el carrer de bona part de la vida de la Pilar i  els poemes musicals del seu llibre "-Vol ballar un tango amb mi senyor  Vivaldi?" i   els versos de l'enyor , el dolor i el record  de " La remor d'un molt antic silenci", foren les paraules de la Pilar que sonaren al claustre del monestir de Lluçà una nit d'estiu lluçanesa.
P.D. : El gust de moscatell, ens va acompanyar en el record de la Pilar. Qui la coneixia va dir-nos  que a ella li agradava molt. Un brindis, per la Pilar!

NOVA TROBADA DE MARIDATGE DE COPES DE POESIA A LLUÇÀ

Ens trobarem a Lluçà, al monestir, per un nou maridatge de Copes de Poesia servides per David Gomis de Cal Siller de Prats de Lluçanès i recitades per Vicenç Ambròs, Robert Juvé , Lluís Vila i una servidora. A més dedicarem un vi en memòria de Vicenç Costa i Basachs.
Aprofitarem l'avinentesa per fer el nostre homenatge particular a  Pilar Cabot.
Serà el dissabte vinent, 29 de juliol, a 2/4 de 10 del vespre al claustre.

PER SANT JOAN

Un record poètic  en la veu de Pilar Cabot, en la seva participació a Canigó, 125 veus.

PER L'ALTRA DIMENSIÓ

 *

Doncs després de passar-se una pila d'anys passejant-se pels calaixos de casa meva, ara fent bacaines ara remenant-ho tot, aquesta bruixa surt del calaix més amagat disposada a donar guerra i anar tant lluny com la imaginació de la que ho escriu , la porti. S'ha de dir que s'ha vist empesa per una colla d'estudiosos de la Memòria Històrica del poble de Perafita, que recuperen la tradició oral i desempolsinen calaixeres cercant fotos i documents antics o passegen pels corriols dels seus records més joves. Aquest conte ha sortit per entregues al Full de Perafita, la publicació mensual que és crònica de la vida perafitenca. L'últim capítol correspon a aquest mes i coincideix amb l'edició del conte en paper. Alguns ja sabeu que també el podeu llegir al bloc del  mateix nom La Bruixa de Perafita.

En Gerard BR li ha posat cara i ha donat forma a aquest conte de la vora del foc en una edició senzilla en blanc i negre tot recuperant  els qüentos o romanços de cec, o els plecs de fil i canya. També podríem pensar en els contes de la nostra infantesa, dels 50 i dels 60 del segle passat. Recordo especialment "Azucena", i també "El Capitán Trueno", per citar-ne algun.

És l'inici d'una nova o d'altres possibles col·leccions? Per descomptat que ens agradaria. Ara cal veure'n el resultat i l'acollida.

De moment aprofitem el marc de la Festa Major de Perafita per  presentar aquest primer conte i  tots els que puguin venir i que els anirem anunciant  a mesura que els tinguem a punt per la canya i el cordill.

Si teniu curiositat i no teniu mandra, ens trobareu el 2 de juliol a la Plaça de Sant Antoni de Perafita.

Porteu barret per si de cas el sol perquè aquell dia no té ganes de congriar cap tempesta que a la tarda també hi ha havaneres.

*Cartell del programa retocat i millorat per Jordi Freixa.

ÉREM MOLT JOVES

                                                                A la Pilar del Clam

Érem molt joves,
i ella,
a la ciutat dels sants,
ens rebia amb somriure obert,
les galtes rosades
i la mirada més viva.
Era una papallona gràcil
en un món gris,
que ens cercava entre prestatges,
els mots més bells,
trobats o rescatats d'un dur silenci.
Parlant,
en la tertúlia del Clam,
ens fèiem grans
i ens fèiem amics dels seus amics.
Versejant,
en la tertúlia dels poetes,
del vers jove i sempre jove,
n'era musa i bell exemple.
Avui, sempre insomnes,
els rossinyols refilen per ella.


El passat  19 de maig  va morir Pilar Cabot.

VERDAGUER I FOLGUEROLES

Cada mes de maig, quan la primavera esclata, Verdaguer reneix a Folgueroles ( perdoneu-me perquè Mossèn Cinto hi és ben present tot l'any, com el seu roser). S'empodera del paisatge i fa lluïr la Plana com mai. Els mots s'escampen pels blats onejants, pels camins i les rouredes. Cada flor un ullet del cel i l'infant més inquiet xerroteja amb els ocells. I  es fa el miracle de la Poesia, en la trobada més innocent magistralment contada, dita i cantada per veus d'ahir , d'avui i de demà. La veu de la mare cantant cançons ancestrals, explicant, recontant i inventat només per tu. Sons nous i sons antics refent una nova simfonia. Ens sentim poetes i som Verdaguer.
Així em va arribar Lo matí de ma infantesa, ahir, en les veus de Jordi Lara, Meritxell Gené i Guida Nona.
Però , la màgia de la Poesia verdagueriana, es respira a Folgueroles pels volts de cada 17 de maig, data d'aniversari del poeta i en una Quinzena literària plena d'activitats. Un poble que estima de sempre  el seu poeta i que el viu, des de ben petit, a casa, al carrer i a l'escola. I quan arriba el mes de maig Mossèn Cinto es fa gran i  és el Verdaguer que s'apodera de la Plana i ens posseix i esdevenim poetes de tot l'any.
 Enguany la Casa Museu Verdaguer de Folgueroles i el Museu d´Història de Barcelona (MUHBA) Casa Verdaguer de la Literatura de Barcelona, s'uneixen per la Festa Verdaguer i presenten un programa comú que aglutina les activitats de les cases se referència del poeta, del 18 de maig al 18 de juny, a Folgueroles i a Vil·la Joana (Vallvidrera) i  a la Pl. del Rei (Barcelona).

Us recomano La Plana de Vic, ara el mes de maig, sereu poetes i estimareu Verdaguer.

En la foto : Voliol voliol...Els jocs infantils. Poesia en la Festa Verdaguer a l'escola Mossèn Cinto de Folgueroles  i  els alumnes de P.4 i P.5.

AMB VI , LA POESIA

TORNARÉ CAP AL TARD*
Tornaré cap al tard,
amb la llum encesa de ponent
que il·lumina el teu jardí.
El nostre és un amor madur,
com els gotims més dolços
de la nostra festa tardoral.
Ara juguem tot esperant-los,
rera la parra del terrat.
Em poso arracades de cirera
i em pinto els llavis de maduixa.
Cerco, com qui no fa la cosa,
les mirades del teu blau més marí,
que em pinten encara les galtes
del gallaret més viu.

 I amb aquest poema, inspirat en la Roda poètica del juny de 2015 de la colla de poetes del bloc Itineràncies poètiques, m'estrenava  en una trobada de maridatge de vi i poesia, anomenat Copes de Poesia. Era el 20 d'abril a Prats de Lluçanès a la Sala de Cal Bach i en el marc de la Setmana Cultural.

David Gomis de Cal Siller, fou el tastavins que després d'haver dit el nostre poema ens omplia la copa i ens recitava les qualitats del vi.

Un Blanc del Terrer pel Sonet del mes de juny de Pere Vila i Espona (1922-2009), dit per ell mateix en un vídeo que obria la vetllada. Del camps d'espigues a punt de sega  del sonet de Pere Vila, Vicenç Ambrós en un sensual  capvespre amorós ens transportà a la platja i a la seva copa un blanc jove anomenat MC  Cala Morisca. I les cireres i les maduixes d'un terrat que mira a ponent i  amb la veu més greu de la colla de poetes , una servidora donava pas al color amb un Heravi  del Montsant. I la rauxa i la naturalitat d'un vi natural i per domesticar, rar de la Terra Alta "Nar i Tornar" pels versos naturals, sense embuts i arrauxats de Robert Jové. I el cava Rimarts 40  per " La noia que em va ensenyar a fer l'amor" de Josep Riera, brindis i colofó del maridatge. 
Se'ns va fer curt, poèticament parlant.
Si ens voleu veure, un clic a la foto us portarà a l'àlbum de fotos.

*Del bloc poètic compartit Itineràncies poètiques, juny de 2015

COPES DE POESIA

M'han convidat a maridar un poema amb vi i s'escau que hi ha un poema inspirat en un juny poètic ( al bloc col·lectiu Itineràncies poètiques) que diria que fa.            

Serà a Prats de Lluçanès el dijous 20 d'abril a les 8 del vespre a la Sala de Can Bach, amb el títol "Copes de Poesia". El poetes com els vins,  els descobrirem en el tast.

Un clic al banner de la Setmana cultural per tenir tota la informació ( vegeu el programa).

VOLARE

-Volare,
cantare.- deia amb amorosa veu.
-Oh Oh,
Oh Oh Oh Oh.- corejaven els angelets.
A punt d'afegir-hi:
-Nel blu dipinto di blu.

P.D : M'he fet petita tot escoltant Domenico Modugno.

L' ALTRA DIMENSIÓ

Aquesta és l'entrada a l'altra dimensió : La Bruixa de Perafita, un conte de la vora del foc. Un clic a la imatge i ja hi sereu. 

          - AVANTI 

A RECER

Amb un somriure de sorra,
la sorra arrecera el mar.
Amb la llum blava i l'escuma
m'arrecero al teu costat.

           Carme Rosanas

VIOLER

Resilient.
-No volgueu veure l'entorn que m'agombola.
Deia el violer, un dia assolellat de març.
-Soroll constant que capola arbres i fa fugir els ocells.
Aviat no tindré amics que em facin ombra.
Ni flors que em facin companyia.
Ara visc en un erm de destrossa .
Les meves violes plorarien i no paren de repetir:
-On són les criatures? I, ara qui ens collirà?
Qui ens olorarà? Quina boca ens bressarà?
Som les últimes d'aquest indret:
El paradís de la Dolors, perdut.

DONES

I encara les dones:
silents,
amagades,
amoroses,
esquerpes,
llunyanes,
ploroses
...          ...que criden,
                que  lluiten,
                que treballen,
                que agombolen.
Encara

DONES D'AIGUA

A l'Estany de Sils.

FRANCESCA

                                                                                          

A la mare:

Grogueges,
        en aquesta tardor tan nostra.
Has fruitat amb dedicació amatent.
A poc a poc
        i amb tendresa,
descobreixes les espigues a punt de collir.
Després et corsecaràs lentament,
però, tant se val,
sàpigues que t'estimem,
        aquesta teva plenitud,
a mans vessades.

VETLLADA EN BLAU

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

    L'Antoinette mirava atentament l'home que de l'altre banda del bateau mouche no deixava d'observar-la. L'artista, era l'artista; no li sabien el nom. 

        L'escena, si fa no fa, es repetia des de començament d'estiu, en nits de lluna blava. Arribava a les onze tocades i cercava seient on dominés l'escena. Tot seguit demanava un got de pastís i una gerra d'aigua. Començava l'observació atenta dels personatges que curiosament solien ser els mateixos : l'Antoinette, per descompat, en Pierrot, el mariner, en Vincent, el capità, monsier i madama Sentiers.

Meticulós com era, cada nit es centrava només en un. Era un ritual sense altre moviment que servir-se i pendre's el pastís aigualit en petits xarrups mentre els seus ulls estudiaven, captaven i memoritzaven.

Pintava mentalment un quadre i escoltava amb atenció les veus , la música de l'acordió que s'allunyava, el frec de l'aigua... Set nits de lluna blava d'un estiu parisenc i no el van veure més.

        Fou Edward Hopper, l'artista? Gairebé ho donàvem per fet quan a la ràdio sonaven les primeres notes de Rhapsody in blue.

La meva segona col·laboració a 100 Relats Conjunts

HIVERN

GEL DE COLORS

Amb pinzellada grossa,
reflexes d'aigua
sobre el verd de la pícea.
Un cel enlleganyat s'hi capbussa.
Un mar de gel
empresona el verdet esgrogueït
i una munió de liles i blaus fulla
hi ha quedat ben atrapada.