A la Pilar del Clam
Érem molt joves,
i ella,
a la ciutat dels sants,
ens rebia amb somriure obert,
les galtes rosades
i la mirada més viva.
Era una papallona gràcil
en un món gris,
que ens cercava entre prestatges,
els mots més bells,
trobats o rescatats d'un dur silenci.
Parlant,
en la tertúlia del Clam,
ens fèiem grans
i ens fèiem amics dels seus amics.
Versejant,
en la tertúlia dels poetes,
del vers jove i sempre jove,
n'era musa i bell exemple.
Avui, sempre insomnes,
els rossinyols refilen per ella.
El passat 19 de maig va morir Pilar Cabot.
Un poema bonic i un homenatge merescut i preciós.
ResponEliminaQuina pena que fa que se'n vagin les persones tan potents i tan necessàries...
Descansi en pau, el seu cel deu ser ple de llibres i versos.
Segur que sí, Carme. I amb acompanyament musical, que també sabia de música.
EliminaLa Pilar era una dona sàvia i nosaltres érem molt joves i ignorants.
Ostres, si que em sap greu, jo la vaig coneixer ja fa anys i tinc un llibre seu dedicat...Era una persona encantadora!
ResponEliminaAra escriurà versos asseguda en un nuvolet blanc.
Bon vespre Teresa.
És ben veritat, M.Roser, deu continuar la tertúlia amb el seu Armand, potser amb Martí i Pol i fins i tot amb Verdaguer. Mirat així, quin cel poètic més bonic que ens espera.
EliminaUn poema d'enyor.
ResponEliminaQuina pena quan marxen per sempre les amigues i els amics.
La mort sempre ve de nou i no podem deixar d'enyorar els que se'n van.
EliminaLa Pilar és un referent per unes quantes generacions de poetes.
Preciós comiat, Teresa. La Pilar se'l mereix.
ResponElimina