no sé si mai,
ha estat sala de rialles.
Fa un any de bon matí,
quatre globus s'enlairaven
al teu cel.
Nosaltres posàvem
el cor a punt
per a l'última volada.
Però, no!
Amant dels cels i de les ales,
has esperat amb paciència
poder-te enlairar amb helicòpter,
per emprendre aquest vol definitiu.
. La foto, l'últim cel des de terra que va veure en Marià. L'autora de la foto, la nostra filla Maria.
Dir-vos que després de tants silencis, motivats pels tràfecs de la vida i la inspiració segrestada, aviat, aviat tindrem un altre llibre de poemes. Són, en gran part, poemes d'aquest blog. I és que no els vull perdre, que tenir-los en paper i poder-los acaronar, és una il·lusió de la vida i un plaer.
De moment, no en diré res més, però, us ho volia anunciar.
Ho he descobert fa poc, gràcies a l'amic Nan Orriols que em va passar un article de la Revista Rambla.
Per això us convido a llegir l'article i recuperar la poesia i la informació que l'acompanyava quan la vaig publicar en aquest blog. Dir que aquest poema amb la foto, surt al poemari Deixa estar les roses i per ignorància meva, no hi queda palès que la foto fos de l'Hélène.
La reivindico perquè avui és 8 de març, però no sé si cal fer-ho. La seva obra parla per ella.I, potser, amb Roger-Viollet ja n'hi ha prou. O sinó, llegiu l'article Hélène Roger-Viollet: la lente indomable que capturó la historia a la Revista Rambla. També L'agència fotogràfica Roger-Viollet: més d'un segle d'història als seus arxius de la web Paris.
Pinta i descoloreix.
El pas del temps.
Qui no es resisteix a deixar anar
un record que voleia al vent?
El nom ja no hi és.
Quan temps en fa?
Ressonen onades camí d'Eivissa.
Ressonen cants d'un orfeó antic.
I , aquesta vànova viatgera
voleiant al vent.
Abans de fer-ne parracs,
en vull fer un poema.
