-No volgueu veure l'entorn que m'agombola.
Deia el violer, un dia assolellat de març.
-Soroll constant que capola arbres i fa fugir els ocells.
Aviat no tindré amics que em facin ombra.
Ni flors que em facin companyia.
Ara visc en un erm de destrossa .
Les meves violes plorarien i no paren de repetir:
-On són les criatures? I, ara qui ens collirà?
Qui ens olorarà? Quina boca ens bressarà?
Som les últimes d'aquest indret:
El paradís de la Dolors, perdut.
Persisteixen les violes, fràgils i resilients. Cada any els dedico la meva més gran admiració.
ResponEliminaA vegades perden el violeta, es tornen blanques...són preludi de primavera.
EliminaQuina fragància fa aquest poema.
ResponEliminaPobretes, les autèntiques no feien gaire olor. Resisteixen en un indret que s'estan carregant el bosc.
EliminaLa Viola de Shakespeare, dins Nit de reis, com em voldria assemblar a ella! Ella sí és resilient.
ResponEliminaHelena, no conec aquesta Viola. La buscaré al Bibliobús però l'hauré de conèixer en català, el meu anglès és mínim.
EliminaQue boniques que són les violetes i que humils, intenten passar desapercebudes sota les herbes dels marges, però la seva olor bé les pot delatar...
ResponEliminaRecordo un poema que vaig fer fa molt de temps i que jo m'hi comparava:
"Sóc com la violeta,
que amaga amb timidesa
Sentiments tendres"...
Petonets, Teresa.
Són boniques, són humils i són l'alegria inesperada. Tens molt de violeta, ho saben els teus alumnes.
EliminaPetons
un poema trist, però bellíssim. Vull creure que hi ha esperança, que aquest paradís perdut es pot recuperar.
ResponEliminaEl bosc, la natura, té recursos per recuperar-se encara que sigui lentament, però hi ha actuacions de l'home que fan deserts per sempre. Aquesta, tristament n'és una. És una rompuda, diuen per recuperar camps, però ens temem que per llançar-hi purins. De poètic gens ni mica, ni saludable.
Elimina