Edward Hopper, 1914, Soir bleu
L'Antoinette mirava atentament l'home que de l'altre banda del bateau mouche no deixava d'observar-la. L'artista, era l'artista; no li sabien el nom.
L'escena, si fa no fa, es repetia des de començament d'estiu, en nits de lluna blava. Arribava a les onze tocades i cercava seient on dominés l'escena. Tot seguit demanava un got de pastís i una gerra d'aigua. Començava l'observació atenta dels personatges que curiosament solien ser els mateixos : l'Antoinette, per descompat, en Pierrot, el mariner, en Vincent, el capità, monsier i madama Sentiers.
Meticulós com era, cada nit es centrava només en un. Era un ritual sense altre moviment que servir-se i pendre's el pastís aigualit en petits xarrups mentre els seus ulls estudiaven, captaven i memoritzaven.
Pintava mentalment un quadre i escoltava amb atenció les veus , la música de l'acordió que s'allunyava, el frec de l'aigua... Set nits de lluna blava d'un estiu parisenc i no el van veure més.
Fou Edward Hopper, l'artista? Gairebé ho donàvem per fet quan a la ràdio sonaven les primeres notes de
Rhapsody in blue.
