DONES

I encara les dones:
silents,
amagades,
amoroses,
esquerpes,
llunyanes,
ploroses
...          ...que criden,
                que  lluiten,
                que treballen,
                que agombolen.
Encara

DONES D'AIGUA

A l'Estany de Sils.

FRANCESCA

                                                                                          

A la mare:

Grogueges,
        en aquesta tardor tan nostra.
Has fruitat amb dedicació amatent.
A poc a poc
        i amb tendresa,
descobreixes les espigues a punt de collir.
Després et corsecaràs lentament,
però, tant se val,
sàpigues que t'estimem,
        aquesta teva plenitud,
a mans vessades.

VETLLADA EN BLAU

Edward Hopper, 1914, Soir bleu

    L'Antoinette mirava atentament l'home que de l'altre banda del bateau mouche no deixava d'observar-la. L'artista, era l'artista; no li sabien el nom. 

        L'escena, si fa no fa, es repetia des de començament d'estiu, en nits de lluna blava. Arribava a les onze tocades i cercava seient on dominés l'escena. Tot seguit demanava un got de pastís i una gerra d'aigua. Començava l'observació atenta dels personatges que curiosament solien ser els mateixos : l'Antoinette, per descompat, en Pierrot, el mariner, en Vincent, el capità, monsier i madama Sentiers.

Meticulós com era, cada nit es centrava només en un. Era un ritual sense altre moviment que servir-se i pendre's el pastís aigualit en petits xarrups mentre els seus ulls estudiaven, captaven i memoritzaven.

Pintava mentalment un quadre i escoltava amb atenció les veus , la música de l'acordió que s'allunyava, el frec de l'aigua... Set nits de lluna blava d'un estiu parisenc i no el van veure més.

        Fou Edward Hopper, l'artista? Gairebé ho donàvem per fet quan a la ràdio sonaven les primeres notes de Rhapsody in blue.

La meva segona col·laboració a 100 Relats Conjunts

HIVERN

GEL DE COLORS

Amb pinzellada grossa,
reflexes d'aigua
sobre el verd de la pícea.
Un cel enlleganyat s'hi capbussa.
Un mar de gel
empresona el verdet esgrogueït
i una munió de liles i blaus fulla
hi ha quedat ben atrapada.

EL COR DE LA TERRA

Cercava el seu cor i no el trobava.
Massa sovint l'ànima li queia als peus.
El va trobar, sí, en un terrer.
Dur i assenyalat per tots cantons.
Un any fa.
El cor pel pedregar.
Sense llàgrimes i en l'erm més eixut.
Lluny de cap platja amiga.
On, sinó?
El mar , el seu amic més dolç, plora impotent amb tanta mort .
I ella, que és mare, s'ha empassat les llàgrimes.
Vol apaivagar aquest immens dolor .
Desbordada ha perdut el cor i quan l'ha trobat era una pedra.