M'hi afegeixo:
- Des que la Ivette ja no hi és, és molt trist!
-Oi tant, Poupée! Això s'ha convertit en el magatzem dels mal endreços.
-Coqcoq, recordes quan va portar Squir? La por que tenia i com s'amagava darrera els geranis i els roserets.
-Ai, si! Geranis i roserets...Quins temps! La Ivette es passava la vida al balcó, parlant amb les plantes i els cantava cançons.
-Jo, companys, que sóc aquí aferrat a la barana des que van fer el balcó, us vaig veure arribar a tots i cadascú de vosaltres.
-Ets el nostre estimat avi Escargot.
-Cada dia era una festa, amb flors noves els dies de mercat o un més a la colla si era fira. I el rec de bon matí que ens eixirivia o cap el tard que ens relaxava? I de les seves xerrades amb les veïnes? Que bé s'hi estava i que entretingut...
- Jo la trobo a faltar molt. Bon dia Ninette! em deia quan sortia a controlar la temperatura. A vegades veient-me a mi, ara xopa ara gebrada ara arrissada, ja en tenia prou.
-Ara ens hem convertit en unes andròmines empolsinades...Ja fa temps que no gallejo.
-El que no entenc aquesta colla de guiris que no paren de fer-nos fotos.
-Squir, ni t'ho imagines : hores d'ara som font d'inspiració d'una colla de lletraferits de vacances.
- No!
Ha, ha, ha, molt bo! Amb el final que fa somriure. M'agrada molt!
ResponEliminaGràcies, Teresa, un cop més! Els hi deixaré llegir la teva participació i l'Squir fliparà!
Ja veus, aquest balcó dóna per molt
ResponEliminaObservem i som observats. Hi ha animetes...he he.
Quin balcó més ben guarnit.
ResponEliminaFa goig comprovar que hi ha qui cuida tan bé la façana de casa seu.
És tota una vida al balcó.
Eliminamolt bon relat! ai com s'enyoren les plantes!
ResponEliminaSegur que si, i més si es viu en un piset de ciutat.
EliminaAra ja em fet parlar les andròmines.... Falta el diàleg d'estelades, oi? Aviat aviat.