T'hi passeges i penses que és una ciutat senyora. Digna " de la villa y corte". Aquest plàtan bicentenari n'és un testimoni. Tot i ser una ciutat gran, dóna la sensació que és una ciutat per viure-hi. Els seus parcs et conviden a quedar-t'hi, a passejar-t'hi o a anar-hi de pícnic.
El motiu d'aquesta escapada a Madrid va ser artístic : anar a veure el musical El Rey León i fer una visita al Museu del Prado. I em vaig emocionar als dos llocs.
L'art més actual a dalt de l'escenari em va fer saltar les llàgrimes des del primer moment. Ens va deixar empremta, ens va tocar l'ànima i voldries que els infants de casa teva no se la perdessin per res del món. Quins artistes! I em refereixo a tots, músics, cantants, ballarins, escenògrafa, directors de tot, titellaires, maquilladores, tècnics de so...i perdoneu els que no cito.
El Prado és la trobada amb el passat, o això et penses. Admires les mans i el geni artístic de cadascun dels pintors. No dónes l'abast amb els ulls. Se t'esgota la mirada. I jo, que voldria ser pintora, penso que ja no hi sóc a temps o que no em val la pena. Quins cronistes, els pintors! Com són testimonis del seu temps, súbtils a vegades o punyents d'altres. Retratistes de realitats contraposades. Ens continuen parlant en un silenci a base de color i pinzellades. I és en aquest moment quan t'adones que el món no ha canviat tant i encara menys les persones. Alegria, tristesa, dolor, depressió...Joventut i vellesa. El món dóna voltes i som alfa i omega alhora. I amb emoció i cansament ja no pots continuar i te'n vas amb l'esperança de tornar-hi.
Deien que" París bé val una missa" i jo penso que Madrid també.
