diumenge, 19 de febrer del 2017

FRANCESCA

                                                                                          
A la mare:

Grogueges,
        en aquesta tardor tan nostra.
Has fruitat amb dedicació amatent.
A poc a poc
        i amb tendresa,
descobreixes les espigues a punt de collir.
Després et corsecaràs lentament,
però, tant se val,
sàpigues que t'estimem,
        aquesta teva plenitud,
a mans vessades.

13 comentaris:

  1. Aquest poema que dediques a la mare és molt emotiu Teresa.
    La meva mare aquesta setmana farà 88 anys. Quina sort tenir-la!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és una sort . La mare pel Juny n'hagués fet també 88, avui li hem dit adéu.

      Elimina
  2. Un poema preciós i ple de sentiment. L'he llegit al menys 5 vegades, potser més.mAbans de llegir el comentari ja m'ha semblat que us havia deixat, encara que no ho dius explícitament.

    El gran mèrit d'un poema és que els lectors se'l puguin fer seu. En aquest cas està molt ben aconseguit, Teresa. Jo m'hi he trobat i he retrobat la meva mare que n'hagués fet 100 aquest any, però en fa ja 18 que va marxar.

    Passen els anys i seguim recordant els pares, sempre amb aquest t'estimem, i amb el record de la seva plenitud imdedicació a mans vessades. Però saps? Avui aquest record te'l dec a tu i me'l prenc com un valuós regal.

    Compartir sentiments sempre és un regal, sovint d'anada i tornada. Gracies Teresa, per compartir. T'envio una abraçada molt forta... del mateix sentiment viscut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, és un poema antic, de fa vint-i-tres anys quan la mare tenia el anys que tinc jo ara. El dibuix el vaig fer pel poema.
      La mare ha estat així sempre: mare amatent.
      Gràcies, Carme.

      Elimina
  3. Un poema preciós. Ple d'amor i sentiment. Mentre el llegia no he pogut reprimir les llàgrimes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara estic sense acabar-m'ho de creure. La trobaré a faltar.

      Elimina
  4. M'agrada la tendresa del teu poema ple de sentiment...Veig que la mare t'ha deixat , però sempre la recordaràs i t'emocionaràs cada vegada que miris el poema.. La meva mare tenia 90 anys i ara ja hauria arribat a la centena. Una mare no s'oblida mai.
    Molts petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest moment em sento estranya i desvalguda. Era la mare.

      Elimina
  5. Teresa, quan et vaig fer el primer comentari, no sabia que la teva mare havia mort. La teva i la meva, pel que calculo són nascudes totes dues al 1929. Van passar la guerra i la post-guerra.
    Rep una abraçada molt gran, amb tot el sentiment. És una pèrdua molt dolorosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, no ho vaig dir. El poema el vaig fer quan la mare tenia l'edat que tinc jo ara...avui faig 65 anys, avui molt tristos.
      Sí, nascudes al 29.Ha estat una dona valenta i lúcida, a més de mare i àvia i besàvia amatent. Un petó a la teva mare.
      Gràcies, Xavier.

      Elimina
  6. Per què a la vida ens trobem amb la nit, la pluja i l'hivern, i les persones estimades han de morir? No hauríem d'haver sortit del paradís...

    ResponElimina
  7. No, no hauríem...però, hi seríem?
    Ara el paradís més dolç i innocent és un sentiment.

    ResponElimina