Fa dies, que estic sense paraules i sense inspiració, amb una mena d'astènia primaveral que no toca.
La tardor normalment m'inspira molt, però enguany m'he encauat abans d'hora i la letargia fa via , se m'empodera.
Una solitud potent m'aferra i m'incomunica.
Rera la finestra contemplo la última llum del dia, i avui tot i la seva espectacularitat , no em fa ni fred ni calor.
Serà l'erm una altra vegada?
Chi lo sa
Teresa, ha estat una setmana dura.
ResponEliminaVeuràs com la inspiració et torna. En tot cas, uns dies de descans sempre van bé.
Una abraçada.
Retorna, a poc a poc,
ResponEliminacom avui:
paraules sinceres i breus.
Reposa, si et cal
i retorna.
Teixim el fil de les complicitats,
que desdibuixin les solituds,
mot a mot, somriure a somriure.
Fins aviat, Teresa, una abraçada.
Teresa, si el que escrius és prosa poètica cal dir que és ben bonica, encara que trista. Però si realment ets sents així em dol molt. M'agradaria animar-te, com fa el Xavier, o dedicar-te un bonic poema, com fa la Carme.
ResponEliminaSincerament, ens agrada saber que estàs entre nosaltres, i oper això no t'has de sentir sola i que desitjo aquesta letargia vagi desapareixen.
Esperem aviat les teves paraules. Aquí ens trobaràs.
Ai, amic i amigues, deixeu que us anomeni així...Ara que rellegeixo les meves paraules, em semblen massa fortes potser... Senzillament vaig escriure com tantes vegades deixam-me portar pel moment, l'hora de claror que ens prenen i que estava sola...Avui no, però la manca d'inspiració m'amoina.
ResponEliminaGràcies per ser-hi