Demà és el dia de la dona treballadora i aquesta dona que sóc està rebotada, per no dir una paraula més gruixuda.
Avui a la gimnàstica del Casal d'avis, una dona més jove ens retreia, a una colla de dones que la fèiem petar després de la sessió, que no féssim res per a celebrar el dia de la dona.
Resulta que visc en un poble petit i el grup l'avis actius (socialment parlant i de cara la galeria) som més aviat àvies. Generalment en aquestes activitats les dones ens mostrem més en la nostra salsa i si no és que per desgràcia som vidues, soles també prenem la iniciativa (ep, sempre hi ha excepcions, sempre!).
No ens cal celebrar, no ens cal reivindicar totes soles. Dones soles compartim bons moments de la nostra vida social i donem vida al nostre poble. Activem les nostres famílies.
Hi volem i necessitem, ara més que mai, també els homes, perquè el nostre és un món d'homes i de dones...a totes i per totes.
Penso que som moltes les que el celebrem cada dia i també hi ha homes que donen un cop de mà, no hem pas d'excloure ningú...
ResponEliminaPetonets, bonica.
I tant com no! La queixa és perquè som tan poquets i que trobem a faltar els homes.
EliminaJo també trobo que les activitats conjuntes d'homes i dones estan molt bé i que sí que hi volem i necessitem els homes, més que mai. Hi estic ben bé d'acord. Això no contradeix gens les reivindicacions de respecte i igualtat, sinó al contrari.
ResponEliminaTristament ens hem de reivindicar però, a vegades, tot queda en l'embolcall i és això el què em fa malícia.
EliminaFas una bona reflexió Teresa, des de fa molts anys el 8 de març també em representa.
ResponEliminaFem via tots plegats i hi ha una generació d'homes que així ho van entendre. Gràcies Xavier.
Elimina