Primeres neus al Cadí. El sol solet d'aquest llarg estiuet de Sant Martí floreix encara.
La fotografia caçada al vol com les papallones ocres itinerants i poètiques que fan sardana.
L'Isidre, en Joan i la Vero, cap al migdia faran esporgada. Adéu tardor, adéu poncella.
L'última rosa, abans del fred viu, llueix en un gerro de la Vero.
L'última poncella, també l'he vista, avui, a casa. L'he deixada, encara, un dia o dos més, abans de posar-la en un gerro.
ResponEliminaEspectacular que hi hagi roses al desembre...
És ben veritat. Avui encara he vist rosers que poncellaven no gaire lluny de la rosa de la Vero, però no els esporga ningú. Veurem fins quan hi haurà roses prenent la fresca de la neu.
ResponEliminaLa vera rosa per a la Vero.
ResponEliminaEra vera, la vaig veure.
EliminaRosa i la bellesa solitària. Salutacions.
ResponEliminaOtóż jeden, ale są inni, którzy ukrywają przed zimnem.
EliminaBen sola però n'hi ha d'altres que s'amaguen del fred.
Aquesta preciosa rosa m'ha recordat la cançó d'en Serrat, La rosa de L'adéu...
ResponEliminaPetonets.
Saps que no la conec? Però la poesia musical de Serrat m'acompanya moltes vegades.
EliminaÉs una cançó, no sé per què, poc coneguda, a mi m'encanta. Si busques a YouTube, segur que la trobes...
EliminaÉs molt bonica i escaient per les roses tardanes. He descobert la cançó, gràcies M. Roser.
Elimina