L'altre dia a Rubí, vaig eure una imatge precuosa que com que anava en cotxe no la vaig poder captar.
Hi ha un passeig d'acàcies, i les fulles de les acàcies tenien tots els colors entre el verd i el groc. La força de la pluja havia fet caure les més grogues i per tant més fràgilment agafades a la branca, devien ser ja més a punt de caure. I les que quedaven a les branques encara eren quasi verdes, però no verdes del tot. Molt poquetes eren verdes del tot. Com que quan vaig passar jo, tot això estava passant, en el mateix moment... l'efecte que feia era com si tot s'hagués vestit de tardor, no era només una catifa a terra, era un cobrellit damont dels bancs, dels cotxes, dels balcons, de les baranes, de tot el mobiliari urbà. Sensació que la tardor ens havia cobert del tot a tots. Era molt bonic, com si la pluja anés pintant la ciutat d'un difuminat de verd groc.
Expliques un moment màgic, immediat i que només pots captar amb mirada. Faries una pel•lícula però no pots. És una foto fixa al fons de la teva memòria poética i artística.
Quina tardor més bonica que ens regales...M'agrada aquest terra amb aquesta catifa de fulles grogues, sobre la gespa verda....Em crida l'atenció que a l'arbre a més de fulles de diferents tons de marró, també hi ha fulles verdes si tanco els ulls, puc sentir l'olor de terra i fulles! Petonets, Teresa.
Pel parterra que puja cap a l'hospital, les olors intenses, d'un novembre plujós, de dia gris, amb el sol arrapat a les fulles de la tardor sempre sublim, són un bàlsam per aquest cor company d'un altre que es recupera (?) d'una arritmia maligna.
Tots els colors del groc...
ResponEliminaLa solidaritat del groc.
EliminaL'altre dia a Rubí, vaig eure una imatge precuosa que com que anava en cotxe no la vaig poder captar.
ResponEliminaHi ha un passeig d'acàcies, i les fulles de les acàcies tenien tots els colors entre el verd i el groc. La força de la pluja havia fet caure les més grogues i per tant més fràgilment agafades a la branca, devien ser ja més a punt de caure. I les que quedaven a les branques encara eren quasi verdes, però no verdes del tot. Molt poquetes eren verdes del tot. Com que quan vaig passar jo, tot això estava passant, en el mateix moment... l'efecte que feia era com si tot s'hagués vestit de tardor, no era només una catifa a terra, era un cobrellit damont dels bancs, dels cotxes, dels balcons, de les baranes, de tot el mobiliari urbà. Sensació que la tardor ens havia cobert del tot a tots. Era molt bonic, com si la pluja anés pintant la ciutat d'un difuminat de verd groc.
Expliques un moment màgic, immediat i que només pots captar amb mirada. Faries una pel•lícula però no pots. És una foto fixa al fons de la teva memòria poética i artística.
EliminaQuina tardor més bonica que ens regales...M'agrada aquest terra amb aquesta catifa de fulles grogues, sobre la gespa verda....Em crida l'atenció que a l'arbre a més de fulles de diferents tons de marró, també hi ha fulles verdes si tanco els ulls, puc sentir l'olor de terra i fulles!
ResponEliminaPetonets, Teresa.
La grisor de la tardor i que ens escatimen la llum de la tarda, es compensa amb aquest groguejar intens.
EliminaQuantes sinestèsies en tres versos!
ResponEliminaPel parterra que puja cap a l'hospital, les olors intenses, d'un novembre plujós, de dia gris, amb el sol arrapat a les fulles de la tardor sempre sublim, són un bàlsam per aquest cor company d'un altre que es recupera (?) d'una arritmia maligna.
ResponElimina