Veus l'hivern al paisatge*
que despunta primaveres,
amb la mirada tèrbola,
preludi d'hivern al cos.
Tanmateix,
violes blanques arran de camí
fan pessigolles a un cor
d'eterna primavera.
* Pel carrer major que m'inspira, un paisatge d'hivern m'ha fet pensar en la poetessa de Folgueroles , Anna Dodas i Noguer (Folgueroles - 1962, Montpeller - 1986) i el seu llibre Paisatge amb hivern.
Les violes m'encanten... les espero sempre amb il·lusió, al meu jardí són de les poques flors que creixen soles, salvatges i s'apoderen de jardineres i testos desplaçant a vegades les plantes que hi havia... jo sempre m'alegro quan guanyen les violes. Les "meves" però són liles.
ResponEliminaPessigolles al cor...
És tal com expliques, Carme. són les primeres flors salvatges del jardí i generalment les esperem per sant Josep, si més no aquí al Lluçanès.
EliminaLes pessigolles al cor em sembla que és una imatge de la colla de poetes itinerants. L'he manllevada.
He notat les pessigolles al cor que ens fa la malaguanyada poetessa.
ResponEliminaEra tan jove!
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaA mi m'agraden les violetes, perquè són humils, sent tan boniques sempre estan una mica amagades i això que en quan al seu perfum no hi ha flor que les guanyi...Les que jo trobo , solen ser liles!
ResponEliminaBon vespre, Teresa.
No sé perquè ( em sembla que és culpa de les abelles) però canvien de color.
ResponEliminaAquest any, han arribat d'hora.