dilluns, 16 de novembre de 2015

ARA ULISSES, ARA PENÈLOPE

Ulisses.- Penèlope, cerques polissons al teu món fronterer.
               Hi ha estaques,
                                       els acabes de fer punxa.
               Ressegueixes els teus límits sensibles
               i no deixes ni una raconada sense defenses.
               Et penses que ets invisible
               i  que perquè tanques els ulls
               t'has fet invulnerable.
               Has vestit els teus cants de sirena
               amb rugits de lleona,
               però un lleuger deix de feblesa
               clama als quatre vents
               que estàs mortalment ferida.

Penèlope.- Sí, hi ha estaques pels camins d'Ítaca
               perquè quan te'n vas anar, Ulisses,
               els llops i els carronyaires
               es van afanyar a fer-se amos dels camins,
               sembrant de por la nit més plàcida
               perquè ja no es conformen amb qualsevol
               despulla.
               Han tastat la carn tendra
               dels innocents
               i, amb l'ajuda d'un nou ull de cíclop,
               gran i únic,
               es fiquen per les cases,
               vessant-hi tota la misèria del món
               i embrutint els infants
               fins a foragitar-los fora,
               lluny de tota protecció de llurs grans.
               Menant-los a una mena
               d'autoimmolació inevitable i brutal
               cap a les obagues ombrívoles
               a l'abast dels ullals i de les urpes
               dels assassins.

                                 ...
              Així com Penèlope.- Teresa Ribera i Icart. Edicions de Cal Siller,
                                                                             Prats de lluçanès, Febrer de 2006.

4 comentaris:

  1. Caram, un diàleg molt punyent el d'aquest poema...
    Un parell de versos m'han recordat els nens petits que es tapen els ulls amb les mans i es pensen que ningú els veu!
    Petonets.

    ResponElimina
  2. Els grans d'alguna manera també tanquem els ulls per no veure la realitat que ens fa mal.
    Ens amaguem no volent veure.
    Bona nit

    ResponElimina