Ple com un ou. Sense poder-nos moure, ni acabar d'entrar ni de sortir del nostre riu blau. Sortit de mare, expectant i intentant entendre el què es deia per megafonia. El clam era total i potent per sobrevolar helicòpters i per arribar a l'altra banda del món. Prou ens sent qui ens vol sentir i no hi ha pitjor sord que qui no hi vol. Impossible de comptar els que érem, els nombres es van quedar curts en escreix. Molts es van quedar atrapats a les entranyes de la terra, la línia 1 del metro col·lapsada. Els que des del matí ja érem a ca l'amiga de dos carrers més amunt, refiats, ens vam haver de quedar a la vora. Tanta gent, tant color, tants mitjans, UN POBLE...Com pot ser que no ens vegin?
Com dius, no hi ha pitjor sord que qui no hi vol sentir ni pitjor cec que qui no hi vol veure.
ResponEliminaPerò nosaltres hi érem. No cal comptar, les imatges parlen per elles mateixes. Un cop més va ser impressionant.
Jo també sóc de les que al matí ja em vaig posar en marxa i vaig preferir dinar un mos a prop del lloc adjudicat. I tornant a peu fins a Gràcia, no ens vam quedar encallats a cap metro, per sort.
Una festa espectacular.
Com no es posin ulleres de sentit comú...I sonetones de voler escoltar, no hi ha manera i mira que no serà pas per soroll o falta de colors...A veure si els vots en seran reflex!!!
ResponEliminaPetonets.
El poble de Catalunya fa anys que no falla. I ja no fallarà mai més fins assolir la Independència. La República de tots colors, com vàrem reclamar a la Meridiana.
ResponElimina