No n'explicaré l'argument i ni tan sols en diré gaire res. Em queixaré a l'estil milonga, i potser dic un disbarat.
"Un trozo invisible de este mundo" de Juan Diego Botto és d'aquelles obres de teatre que et sacsegen l'ànima entre rialles i drama. A l'escenari allò que no volem veure, de massa repetit per desgràcia i que anem acceptant com a inevitable.
Els dos protagonistes, el mateix Juan Diego i Astrid Jones, i en cinc peces curtes, ens porten a ser el sense papers, l'immigrant de la construcció, la mare africana perseguint el somni europeu, l'exiliat polític, el somniador de móns millors, la solitud i la malaltia del sense papers al primer món...
L'ànima dels artistes traspua emoció viscuda i records entomats. Sacseja. Plores mentre aplaudeixes. Com espectadora penses que voldries que avui l'Atlàntida fos plena i que el públic més jove superés el vell.
El bon teatre i les llengües, quin bé cultural en perill!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada